La participació a les cooperatives sempre és un punt cabdal per garantir-ne que es compleixen els criteris d’equitat, justícia social, igualtat i solidaritat. En aquest text de Jordi Garcia Jané, al seu bloc Economia Solidària, es plantegen qüestions relatives a com sostenir la participació, tant en qualitat com en quantitat. El seu testimoni i experiència pot resultar molt enriquidor per qui aterra al món cooperatiu per primera vegada!

“Treballo en una cooperativa i, a més, sóc soci d’unes quantes cooperatives de consum i de crèdit. A la cooperativa de treball participo activament en les decisions, com la resta de companyes i companys. No podia ser d’altra manera.

Ara bé, la meva implicació en les altres cooperatives, en aquests moments, és nul·la o gairebé, tret d’una on aboco més esforços. La majoria d’aquestes entitats em convoquen a les assemblees i altres actes i jo els ho agraeixo moltíssim, però no hi acostumo a anar perquè em coincideix amb altres activitats i reunions. En canvi, n’hi ha alguna que ni em convoca i això sí que em sap greu i penso entre mi com pot dir-se aleshores cooperativa…

Defenso la democràcia participativa i, per tant, radicalitzar la democràcia transferint poder de decisió a la ciutadania en tots els àmbits de la vida social. Ara bé, també penso que la participació de les persones té límits. Participar bé (no escalfar cadires) demana força temps: temps per informar-se, temps per deliberar i decidir amb els altres, temps per executar allò que hem decidit, i temps per avaluar i millorar el procés i els resultats de la nostra decisió.

Amb la seva ironia habitual, Oscar Wilde va dir una vegada que el socialisme estava molt bé però tenia una pega, i era que demanava massa reunions. Sempre se li podrà argüir que, en la societat per la qual lluitem, com que haurem redistribuït la riquesa i els treballs (productiu i reproductiu) i viurem de manera més frugal, tindrem més temps. D’acord, però no ens enganyem: fins i tot així el grau d’implicació participativa de cadascú hauria de ser limitat per ser sostenible, ni que fos perquè el dia té vint-i-quatre hores, per salut mental i… per gaudir de la vida, que per això també volem fer la revolució. O no?

Intueixo que el desllorigador d’aquesta paradoxa ―sense participació intensa no hi ha democràcia ni nova societat, però alhora les persones no podem participar en moltes coses a la vegada― es mig resol promovent-la contínuament i facilitant-la amb suport tècnic i recursos, donant valor al dret de participar, obligant les organitzacions perquè practiquin la transparència més absoluta i confiant que els compromisos de cadascun de nosaltres es distribueixen de manera diversa i en conjunt permeten que totes les iniciatives socialment interessants assoleixin prou massa crítica participativa per tirar endavant.

Vull dir: la participació és sobretot acció i, per això, cal una massa crítica de persones que hi participin efectivament; però tenir dret a participar, encara que l’exerceixis poc o no l’arribis a exercir mai, també és un valor en si. Si, a més, l’organització incentiva expressament el seu exercici, hi posa mitjans i tothom pot accedir quan vulgui a la informació, sembla que es reuneixen prou mecanismes perquè es mantingui el sentit del projecte i per tal que, si no es mantingués, detectar-ho i involucrar-se per intentar redreçar-la.

Precisament, la participació conjunta de les persones usuàries i de les persones treballadores en les entitats de l’economia social i solidària que presten serveis constitueix un repte estratègic. La seva realització les enfortiria internament i les faria més democràtiques, milloraria els productes i serveis que ofereixen, i les situaria plenament dintre de l’àmbit de l’esfera pública (no estatal) i del procomú.”

Si voleu seguir llegint el text, trobareu l’article original en aquest enllaç