El passat dissabte 13 d’octubre vam celebrar el nostre 35è aniversari amb una taula rodona de luxe. Van participar-hi en Jordi Garcia, la Marina Garcés i en David Fernández. L’espai també era immillorable: ens va acollir el Festival L’Esperanzah! a la seva carpa de circ. Us compartim algunes reflexions plantejades a la conversa.

Per començar, en Jordi Garcia, que moderava la taula, va plantejar a Garcés i Fernández preguntes sobre què entenem per “nosaltres” en el marc de l’economia social i solidària. I per descomptat, què entenem quan parlem d’ESS? Fernández va començar parlant des de l’experiència: per ell, aquesta economia és la seva quotidianitat i l’altre món possible, des de l’ara i l’aquí. Aquella alternativa que ja existeix.  L’ESS esdevé un dic de contenció, de resistència i de transformació davant el sistema econòmic existent. És també una interpel·lació al nosaltres, que molt a poc a poc desplaça aquella economia profundament insolidària i estructuralment violenta que és el capitalisme. De fet, per Fernández “ja no hi ha capitalisme, hi ha sadisme social”. Així, es construeix l’ESS a partir de les insubmissions acumulades en la nostra rutina de consum, d’informació, d’energia, d’habitatge, etc. I és la demostració que es pot democratitzar l’economia.

Per la Marina Garcés, el nosaltres de l’economia social i solidària és la convergència de molts mons. Per aquesta filòsofa, a l’hora d’explicar-la cal no cenyir-se a una definició tècnica o política, sinó plantejar i investigar què obren i què desperten aquestes economies alternatives. “Ens podem reapropiar de la noció de valor, en comptes d’aquell valor capitalista de l’expropiació, l’espoli i l’acumulació”, explicà. Així, en reprendre la paraula valor i recuperar-la, podem retornar-la al terreny compartit, on també pot ser discutida i dialogada. Aquest terreny compartit és espai de disputa, d’entesa i d’aprenentatge. “Els valors no són codis morals abstractes ni comptes de resultats violents, sinó que el valor de l’economia social i solidària es basa en allò que val la pena viure. I ens situa de forma concreta en aquest desafiament quotidià”, reflexionà Garcés.

I aleshores, qui és aquest nosaltres? Doncs per en David Fernández això cal abordar-ho amb més dubtes que certeses i sense renunciar a rets paradigmes. Avui dia conviuen diversos mons en aquest sistema capitalista: la lògica de la integració, la de la precarietat i la de l’exclusió. Les persones ens trobem en algun d’aquests pols d’influència.  Aleshores, amb un capitalisme voraç com a teló de fons, per Fernández “la revolució és posar límits”. Per tant, el nosaltres ha de ser per força coral, plural i divers. Amb l’empobriment als suds globals, i tants altres suds als nostres nords, una altra economia no és necessària, sinó imprescindible.

La Marina Garcés plantejà algunes reflexions sobre aquesta idea de la coralitat. Si són veus que es reuneixen per vincular-se, com es fa coral un conjunt de veus? És una pregunta política: què ens uneix quan ens agrupem, què ens diferencia? Sobretot en un món atrapat en la individualitat. El capitalisme aboca i força a la fragmentació de mons, de col·lectius, d’identitats… Una dinàmica centrífuga que ens posa tothom a córrer per intentar salvar alguna cosa. Les realitats culturals, ambientals, polítiques, etc. estan absolutament separades quan en realitat per força són intrínsecament interdependents.

Com Garcés va constatar, ens trobem en una fi d’etapa del capitalisme que no és triomfant sinó en descomposició -amb les conseqüències, de tota mena, que això comporta. Per exemple, un Estat del Benestar desmantellat perquè ja no interessa al sistema econòmic. Qui són les que lluiten, doncs? És igual, el ball de noms és secundari, defensà Garcés. “El que importen són les lluites en comú que construeixen subjecte polític”. És a dir, les lluites col·lectives i els reptes comuns que construeixen aquest nosaltres. Cal esdevenir capaces d’articular i assumir una posició política col·lectivament, en relació a algun tipus d’antagonisme o lluita, que generi propostes emancipadores.

I, a més, recuperar els termes i les idees manllevades pel capitalisme. També va plantejar què volíem dir amb transformació. De què? Cap a on? “Més transformador que el capitalisme no hi ha hagut res”, argumentà, en el sentit que aquest sistema econòmic i polític havia alterat i globalitzat tot el planeta. “El sentit de la transformació s’ha de poder recollir en paraules”, argumentà. Anar cap a algun tipus de vida a la qual podem anomenar vida. Més sostenible, més desitjable. Els nosaltres emancipadors, doncs, neixen en el mapa precari dels problemes comuns i de les lluites per protegir aquells elements bàsics i fonamentals que sostenen la vida. Una vida que està sent violentada contínuament, des de molts fronts. Però també protegida, des de molts fronts, amb l’economia social i solidària i les xarxes que construeix.