El llibre “Economies transformadores i cooperativisme. Oportunitats i riscos per al cooperativisme de treball” és un informe elaborat per la Revista Alternativas Económicas i una iniciativa de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya. Ens sembla una lectura imprescindible. Us en compartim un fragment i us convidem a que el llegiu sencer.
L’economia col·laborativa no només està de moda, amb noves experiències que sorgeixen arreu, sinó que tothom l’assenyala com el gran motor de transformació econòmica i social, imparable, amb una capacitat disruptiva equiparable a les diferents onades precedents de la Revolució Industrial: tot pot quedar potes enlaire. Per bé (perquè té el potencial de canviar les dinàmiques actuals i definir-ne de noves, més democràtiques i sostenibles), o potser per mal perquè també pot endur-se per davant els drets laborals i els sistemes de benestar si s’imposa el que ja es coneix com uberització de l’economia, en referència a Uber, l’aplicació del taxi que millor simbolitza una part d’aquesta nova economia basada en plataformes digitals. El que ningú discuteix, ni els entusiastes ni els esgarrifats, és la importància d’aquest tsunami.
La consultora PwC preveu que els ingressos vinculats a experiències d’economia col·laborativa es multiplicaran per 20 en una dècada i la Comissió Europea l’ha identificada com un dels quatre pilars de creixement del Pla Juncker. Però a més del volum quantitatiu i de negoci, indiscutiblement a l’alça, el més important és el component qualitatiu i disruptiu: tots els models de negoci avui existents poden veure’s sacsejats, fins i tot els que encara semblen ben assentats.
“Les plataformes digitals tenen el potencial d’imposar-se al model industrial clàssic a pràcticament tots els sectors econòmics perquè són molt més eficients des de tots els punts de vista”, subratlla Albert Cañigueral, consultor de OuiShare, la plataforma sense ànim de lucre que monitoritza el desenvolupament d’aquest nou món, així com les seves implicacions econòmiques i socials. I afegeix: “Però la tecnologia en si és neutra i dependrà de l’ús que se’n faci. És com un ganivet, que pot servir per tallar els ingredients per preparar un dinar, però també per matar. No està escrit enlloc que el nou món digital hagi de ser necessàriament hipercapitalista”.
L’etiqueta d’economia col·laborativa ho engloba tot, des de l’aliança entre Sillicon Valley i Wall Street que empeny cap a un neoliberalisme extrem que autors com Trebor Scholz equiparen al “feudalisme digital”, fins a experiències
de transformació social en l’era digital que haurien pogut entusiasmar fins al mateix Lenin. Tot i agrupar experiències tan antagòniques, hi ha algunes característiques comunes que ajuden a entendre per què l’etiqueta val per totes: tenen com a eix una plataforma digital que posa en contacte oferta i demanda i, a més, en tots els casos l’oferta depèn de la participació de la gent, inclòs en els més relacionats amb Wall Street. Ni Uber ni Airbnb ni Deliveroo, per exemple, serien res sense les desenes de milers de persones que hi participen, formalment com a externs a l’empresa, des del cantó de l’oferta: aportant-hi cotxes, habitacions o bicicletes.
Els matisos importen
Tanta diversitat fa que en la pràctica l’etiqueta economia col·laborativa no serveixi ja per explicar quasi res i en els últims anys s’han anat definint matisos que ajuden a distingir entre almenys quatre variants: el fenomen més capitalista, impulsat per Wall Street i orientat a la generació de valor pel capital, com a unicorns cridats a desembarcar a la Borsa, sol agrupar-se com a capitalisme de plataforma o economia sota demanda, a Espanya amb el paraigües patronal de l’associació Adigital. La que té estructura jurídica mercantil però es proposa també com a prioritat tenir un impacte social positiu (com La Colmena que dice sí) és l’economia col·laborativa responsable.
La que connecta amb els moviments més polítics que aspiren a canviar d’arrel el sistema econòmic per fer-lo més democràtic i equitatiu s’identifica com a economia col·laborativa del procomú, com una branca més de l’economia dels comuns (no confondre mecànicament amb el moviment polític dels comuns, que ara dirigeix l’Ajuntament de Barcelona), que aspira a la gestió col·lectiva d’equipaments, terrenys o infraestructures que afecten a tots, ja siguin recursos naturals o instal·lacions, físiques o digitals. Finalment, la que té com a eix la fórmula cooperativa es coneix com a cooperativisme de plataforma.
En realitat, els valors cooperatius tenen bon encaix en tots els subgrups, excepte, òbviament, en el primer cas, que té dinàmiques clàssiques de Wall Street i representa, per tant, l’antítesi: un model on la inversió es dirigeix només al desenvolupament de la plataforma i del software i que prescindeix del treball, que es veu com una qüestió aliena. Tot el contrari, doncs, del cooperativisme, que gira precisament al voltant de l’eix del treball. Amb l’economia col·laborativa responsable els contactes no només poden ser fluïds, sinó que, com recalca Cañigueral, “el cooperativisme pot ajudar a impregnar-ne les dinàmiques per tenir un terreny de joc compartit que ajudi a influir en l’economia global”. I la relació amb l’economia col·laborativa del procomú és simètrica a la que l’economia social pugui tenir amb l’economia solidària: hi ha molt terreny compartit, sense que la fórmula jurídica sigui determinant.
Podeu llegir més sobre aquest informe a la pàgina web de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya.
